• Rafel Suñol, empresari i vicepresident executiu de Catalana d’Iniciatives
• Carles Manera, catedràtic de la Universitat de les Illes Balears i conseller d’Economia i Hisenda del Govern Balear
• Guillem López Casasnovas, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i conseller del Banc d’Espanya

Moderador: Sergi Marí, economista, membre de l’Institut Menorquí d’Estudis

Lloc: Castell de Sant Antoni, Fornells
Organitza: Obra Cultural de Menorca
Dia : 10 d’agost a les 20.00h
Col·labora: Ajuntament des Mercadal

Intervindrà el Sr. Josep Miquel Vidal Hernández, director d’Obra Cultural de Menorca, presentat pel Sr. Joan Lluís Torres Faner, conseller de Cultura del Consell Insular de Menorca.

Es projectarà un reportatge sobre l’Enciclopèdia de Menorca, filmat per AMALGÀMIA.

Dia: divendres 13 d’agost a les 20.00 h
Lloc: Plaça de l’Església des Mercadal

Hi intervingueren:
M. Hble. Sr. Pasqual Maragall, expresident de la Generalitat de Catalunya
Hble. Sr. Marc Pons, president del Consell Insular de Menorca
Hble. Sr. Joan Lluís Torres Faner, conseller de Cultura del Consell Insular de Menorca
Il·lm. Sr. Jordi Carbonell, membre de la Secció Filològica de l’IEC
i Sr. Josep Miquel Vidal Hernández, director de l’obra.

L’acte va ser organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans, el Consell Insular de Menorca i l’Obra Cultural de Menorca, i va comptar amb la col·laboració de la Bilioteca de Catalunya.

En una visió de conjunt l’Enciclopèdia de Menorca és una obra monumental que abasta tots els camps del saber referents a l’illa, des de la geografia (tom primer), fins a la història (toms novè i desè), passant per l’arqueologia (tom vuitè), la botànica (tom segon), la zoologia (tom tercer i cinquè, vols. I i II), l’antropologia (toms catorzè i quinzè) i l’economia (tom dotzè). Això sol ja faria del Josep Miquel Vidal Hernández, el seu director, un dels intel·lectuals més destacats del nostre domini lingüístic. Només els qui hem estat en contacte amb l’elaboració d’obres de síntesi d’ampli abast com és l’Enciclopèdia de Menorca sabem l’esforç i la constància que aquesta obra significa.

No és per atzar que Vidal Hernández i l’Enciclopèdia han obtingut el reconeixement d’amples sectors no solament de l’illa sinó d’altres territoris dels Països Catalans: el Premi d’Acció Cívica de la Fundació Jaume I de Barcelona, per la tasca de direcció de l’Enciclopèdia de Menorca; el suport institucional del Consell Insular de Menorca; el Premi del Foment del Turisme a l’obra Cultural de Menorca per la millor promoció cultural de l’illa a través de l’Enciclopèdia; el Premi Miquel dels Sants Oliver a l’Obra Cultural de Menorca, per la seva contribució a la recuperació lingüística i cultural; el Premi Editorial Menorca d’Or en el camp de les activitats culturals i el Premi Josep Salord i Farnés a la Cultura. Josep Miquel Vidal Hernández ha rebut el Premi Pere Prats del Govern de les Illes Balears pel seu treball a favor de la reserva de la Biosfera i l’Enciclopèdia de Menorca. Finalment, l’obra adquireix un reconeixement internacional car es publica sota els auspicis del programa MaB de la UNESCO. I no és menys important el suport econòmic que rep del Consell Insular de Menorca, de tots els ajuntaments menorquins i del Govern de les Illes Balears, entre d’altres institucions. Tot això testimonia l’abast nacional i internacional de l’Enciclopèdia de Menorca.

En un altre període que comprèn la segona meitat del segle xviii i la primera del segle xix, època d’or de la cultura menorquina, grans figures culturals enriqueixen tots els aspectes de la cultura de l’illa en una constel·lació brillant: citaré només Joan Ramis, Antoni Febrer i Cardona, Pasqual Calbo, Bartomeu Ramis, Pere Ramis, Josep Ramis, Vicenç Albertí, Joan Roca i Vinent, Josep Soler com a exemples, entre molts d’altres. Avui figures com Josefina Salord de Ciutadella i Josep M. Vidal Hernández de Maó en són, entre tants, èmuls il·lustres, en són personalitats destacades per a citar-ne només dues, en un altre moment àlgid de la cultura menorquina .

L’Enciclopèdia de Menorca és important pel seu enorme contingut científic i cultural, que representa l’aportació intel·lectual d’una generació de menorquins. No solament el seu director, són moltíssims els qui han contribuït a donar a l’obra el seu elevat nivell. Aquesta aportació col·lectiva és un altre dels valors de primer ordre de l’obra.

L’Enciclopèdia té un valor afegit a la seva qualitat intrínseca. És també una aportació al lèxic científic i al coneixement toponímic de l’illa. No vacil·laré per a afirmar que és un monument de la llengua catalana construït des de Menorca i amb una perspectiva menorquina que transcendeix la seva condició local i es converteix en una obra nacional.

I no voldria oblidar un altre aspecte col·lectiu de l’aportació menorquina a l’Enciclopèdia: publicada per l’Obra Cultural de Menorca –inicialment Obra Cultural Balear de Menorca– ha tingut el suport institucional del Consell de Menorca i de tots els ajuntaments de l’illa. Té al seu darrere la totalitat dels centres polítics menorquins. Cal aplaudir també aquesta unanimitat amb el Consell al capdavant, que acredita que tot el territori ha estat i és conscient de la importància de l’obra. Josep Miquel Vidal Hernández i els seus col·laboradors, que no podem citar un per un tot i que s’ho mereixen, han sabut congriar tota la societat illenca a llur voltant i fer de l’Enciclopèdia de Menorca, no solament l’orgull de l’illa sinó el de tots els Països Catalans.

Jordi Carbonell

Institut d’Estudis Catalans
Membre honorari de l’Institut Menorquí d’Estudis

L’Enciclopèdia és l’abans de la revolució. L’Enciclopèdia va néixer en la segona meitat de la dècada dels anys setanta, quan tot encara estava per fer i tot era possible. Es va gestar entre centenars, potser milers de projectes, que van sorgir a les nostres terres com l’aigua que brolla amb força quan s’obren les comportes d’un pantà que l’havia retinguda. Va néixer quan la il·lusió encara permetia somniar països que no van ser i vides què no es sempre es van viure. Va sortir a la llum entre festivals de música clàssica d’estiu, recitals de joves poetes amb un aire clandestí, trobades de cultura popular que s’apoderaven dels carrers, vetllades de glosat que recuperaven ben vives les troves populars, moviments ecologistes per protegir la terra, la nostra i la de tothom, discos de Traginada que retrobaven antigues tonades, educadors que volien renovar l’educació a les escoles, grups teatrals que ja no representaven comèdies amables d’una societat falsa, novel·listes que podien expressar-se en la nostra llengua i pintors que assajaven nous corrents creadors.

L’Enciclopèdia és l’inici d’un camí. L’Enciclopèdia, per la seva condició d’una obra en equip, va ser quelcom més que una publicació. Poc a poc es van anar reunint al seu voltant tos aquells que, des del camp de les ciències o les humanitats, dirigien les seves investigacions a millorar el coneixement de l’illa. La confluència d’interessos els va mantenir units al projecte i la col·laboració mútua prest va fer veure que es podia anar molt més enllà d’aquest projecte editorial, es va veure que paral·lelament a l’Enciclopèdia es podia dur endavant un altre projecte igualment ambiciós: l’Institut Menorquí d’Estudis. I, així, a partir del grup inicial d’autors de l’Enciclopèdia i d’altres que no n’havien format part, es va emprendre aquest nou camí de treball en equip que reforça amb les seves investigacions, publicacions i jornades la feina de l’Enciclopèdia i que va molt més enllà pel seu caràcter de centre d’investigació, de creador de coneixements i de cultura.

L’Enciclopèdia és viva. L’Enciclopèdia és com un organisme viu que creix i s’adapta al món que l’envolta. Quan va néixer pretenia, i encara ho pretén, recollir tots els coneixements que hi havia sobre Menorca per divulgar-los a traves de les seves pàgines. Però aquests coneixements, per molt que en aquells moments ens semblaven immensos i per açò vam fer l’Enciclopèdia –Josep Pla havia dit que Menorca era, de totes les que coneixia, una de les terres amb més publicacions en relació amb el seu territori– van demostrar-se molt millorables pel que fa a quantitat. Així, tot just encetada la feina editorial, van començar a aparèixer noves generacions de joves que van entrar amb força en el món de la investigació i cadascun d’ells va contribuir amb la seva tasca a obrir nous camps fins aleshores mai no conreats o a completar les vies obertes en el passat. La conseqüència és que, a mesura que s’anava fent, l’Enciclopèdia ha hagut de canviar la seva planificació per donar cabuda a aquests nouvinguts al món de la ciència i a les seves valuoses aportacions. Aquesta circumstància l’ha feta passar d’un plantejament de grans i pocs temes generals a una plantejament on aquests temes es subdivideixen per donar a conèixer els estudis més específics realitzant per àrees, sense arribar, però, a un esmicolament que, encara que molt interessant per als especialistes, no tindria sentit en una obra divulgativa com aquesta.

L’Enciclopèdia és la passió pel coneixement. L’Enciclopèdia és fruit de la passió per conèixer d’un grup d’investigadors. És l’aventura de perseguir el saber pel plaer que proporciona a aquell qui el té. És gaudir amb el desvetllament dels misteris que la natura o la societat ens plantegen. És voler ser el primer a albirar un terreny inexplorat de la realitat. És voler fer partícips a altres investigadors del que un sap i, a la vegada, compartir el que saben ells. És, finalment, una voluntat de divulgar aquests coneixements perquè puguin formar part del món de la cultura de la mateixa manera que ho fan la literatura, la música i l’art.

L’Enciclopèdia és la utilitat de la ciència. L’Enciclopèdia també és una eina útil. La passió pel coneixement pur no està renyida necessàriament amb la utilitat del coneixement. Més d’un investigador que ha treballat tancat al seu despatx, lluny de tota preocupació material, buscant les veritats més abstractes, ha aconseguit fer descobriments que d’altres han aplicat a resoldre problemes d’allò més pràctics; i, pel contrari, investigadors que només volien resoldre un problema molt concret del món material han trobat principis generals de la seva matèria. Fins i tot podríem dir que la diferència entre ciència pura i ciència útil està més en la motivació de l’investigador que en la ciència que fa. Per açò, l’Enciclopèdia és, d’una banda, el resultat d’aquesta passió pel saber i, a la vegada, ofereix un coneixement útil, perquè tot el que tracta fa referència a un àmbit molt concret, l’illa de Menorca,. I així ens apropa d’una manera diferent a aquest territori on vivim i ens ajuda a conèixer-lo millor, per poder prendre decisions individuals o col·lectives més encertades.

L’Enciclopèdia és el descobriment del món més proper. L’Enciclopèdia va començar amb una idea ben clara, la de cobrir una mancança que es deixava notar en totes les publicacions educatives des dels nivells més baixos als més alts. Aquesta mancança s’evidenciava utilitzant els llibres de l’ensenyament reglat, on els estudiants podien aprendre perfectament les característiques de les girafes, la geologia dels Alps, els costums dels massais de Kenya i la història del general Custer, però no aprenien ni un sol mot sobre l’àguila peixatera, la geologia de la costa nord de Menorca, les feines dalt l’era als llocs de l’illa ni la revolució del 1810. I açò era un problema, perquè difícilment es pot entendre el que es llunyà si no es coneix el que és més proper. Només el coneixement del que vivim cada dia ens pot permetre obrir-nos a l’exterior i només ell pot ser la clau que ens permeti conèixer i entendre el que és diferent. I per açò l’Enciclopèdia de Menorca va tenir un propòsit clar des del principi: donar a conèixer el nostre petit món com a primer pas indispensable per interpretar la resta del món.

L’Enciclopèdia és el l’autonomia de la ciència. L’Enciclopèdia recull el fruit de la investigació d’uns científics que han fet feina sense altres traves que les que els imposa la metodologia de la seva ciència i el mantenir la coherència amb els altres investigadors del seu camp. És a dir, l’Enciclopèdia recull el fruit d’una ciència independent i objectiva, o, siguem més modests, d’una ciència que tendeix a l’objectivitat i la independència perquè aquests conceptes abstractes, com totes les idees, no s’assoleixen plenament ni a Menorca ni a cap altre lloc del món, i, fins i tot, en altres llocs on hi ha més interessos supracientífics encara s’assoleixen menys. Però si la ciència que hi ha a la nostra obra és autònoma açò no vol dir que sigui neutra. La ciència que recollim a l’Enciclopèdia esta compromesa amb el nostre temps i amb la nostra terra, i açò potser precisament perquè és autònoma. Per açò també hauria pogut encapçalar aquest apartat dient “L’Enciclopèdia no és neutra”.

L’Enciclopèdia és el llegat. L’Enciclopèdia és deutora d’un llegat històric, el llegat de tots aquells que des de segles enrere han dirigit la seva curiositat intel·lectual cap a la realitat menorquina i han tret a la llum molts dels seus aspectes. Foren desenes els investigadors afeccionats i acadèmics, menorquins i forans, els que al llarg dels tres darrers segles estudiaren la nostra terra i contribuïren a establir les bases del coneixement contemporani de l’illa. Tots ells constitueixen les primeres baules d’una sòlida cadena que arriba fins al dia d’avui. Ells són els gegants sobre les espatlles dels quals han pujat els investigadors actuals per veure més enfora que ningú, per emprar el mateix símil que va utilitzar Newton, per justificar els seus treballs i que és sense dubte la idea que presideix l’avenç del coneixement científic.

I podria continuar perquè l’Enciclopèdia és, crec jo, moltes coses més –tal vegada molts de vosaltres n’heu pensat alguna- però ja m’he passat de temps i no vull abusar més de la vostra paciència. En tot cas, si vos ha agradat el que he dit, us promet que aquests aspectes que m’he deixat avui els explicaré en el discurs que hauré de fer quan l’Enciclopèdia faci cinquanta anys.

Josep M. Vidal Hernández
Barcelona, 18 de febrer de 2010

Presentam avui  un nou tom de l’Enciclopèdia de Menorca dedicat en aquesta ocasió a l’estudi dels vertebrats i més concretament dels peixos, amfibis i rèptils. En relació al primer grup, que ja fou objecte d’atenció en un dels anteriors toms de la nostra Enciclopèdia, en el present volum es completa el seu estudi amb la descripció de la seva distribució als mars  i dels seus comportaments. Quan al segon grup, que s’estudia en aquest volum per primera vegada en la nostra Enciclopèdia, en els capítols corresponents es consideran en profunditat els seus aspectes morfològics i de comportament així com la seva distribució a l’illa. És un grup  constituït per animals fonamentalment terrestres i per açò amb pocs representants a l’illa, la mar és una barrera infranquejable per ells i les úniques espècies presents són aquelles que arribaren durant les dessecacions de la Mediterrània i han aconseguit persistir des d’aquella època i les qui han arribat desprès acompanyant les migracions humanes. Malgrat açò és tracta d’un grup del màxim interès pel fet que en ell hi trobem les sargantanes dels illots de Menorca que han resultat tan importants, entre moltes d’altres coses, per l’estudi dels processos de diferenciació de les espècies.

No parlarem aquí, però, de tots aquests aspectes perquè per açò ens acompanyen avui els autors d’aquest nou tom que molt més qualificats que jo podran explicar les característiques d’aquest grups zoològics i com les han reflectides en el seu treball. El que faré avui més tost, i esper que em sabreu perdonar, son unes reflexions amb veu alta, que m’han suggerit els onze toms apareguts fins ara de la nostra Enciclopèdia.

La primera reflexió que se’ns apareix en relació al nombre d’autors que han signat els toms apareguts fins ara que es de 37, alguns dels quals han signat més d’un volum perquè les seves col·laboracions s’han desenvolupat en més d’un tema. Si a aquests 37 autors li sumem aquells qui han col·laborat amb la realització de fascicles de la nostra obra que encara no s’han relligat en toms, el nombre augmenta fins a 45 i si tenim en compte els autors de requadros que apareixen inserits en els textos arribam a la xifra de 51 autors. I si tenim en compte que l’obra encara no ha acabat es fàcil veure que el nombre de col·laboradors final s’aproparà al centenar, nombre, pensam, més que respectable. I, encara ho sembla més, si pensam que encara que a la nostra Enciclopèdia podríem dir que ho són tots els qui estan no hi estan tots els qui són, és a dir, tots els qui participan són investigadors especialistes  però no tots els investigadors especialistes han pogut participar. Uns perquè quan han entrat en el món de la investigació el seu tema ja havia sortit publicat, d’altres perquè el seu tema és massa especialitzat perquè en una enciclopèdia general com la nostra pugui incloure més d’unes poques retxes en relació a ell i d’altres perquè les seves investigacions s’emmarquen dintre de ciències més universals, com la física i les matemàtiques, que no tenen cabuda com a tema específic en una Enciclopèdia dedicada a estudiar la realitat menorquina en tots els seus aspectes.

Per tant les nostres reflexions ens duen primer de tot a constatar que Menorca ja no és només l’illa amb més publicacions per kilòmetre quadrat com deia Josep Plà, encara que ell no ho deia així sinó que feia referència a publicacions en relació a les dimensions del territori, sinó que també sembla l’illa amb més investigadors per quilòmetre quadrat –sòn excepcions, és clar, els llocs on hi ha universitats que per les seves circumstàncies produeixen concentracions d’investigadors en un mateix territori, encara que pel que hem dit abans quan a la ciència local i la ciència universal, només una part d’ells s’ocupen d’estudis en relació a aquell territori on hi ha la universitat.

Tornat, però a Menorca, la qüestió és saber si el nombre d’investigadors menorquins, a l’illa i fora d’ella, és realment elevat o si aquesta afirmació constitueix una exageració xovinista. La intuïció ens diu que si, que el nombre és més alt del que hom podria esperar d’una comunitat de la potència demogràfica de la nostra, i aquesta intuïció és compartida per molta gent de fora de Menorca que normalment s’estranya quan veu el volum de publicacions científiques i humanístiques. Açò, però, malauradament no vol dir res, perquè per molt que vulguin els poetes els somnis compartits no sempre es fan realitat i en aquest cas necessitaríem més que bones intencions de visitants benevolents per afirmar d’una manera segura l’existència d’aquesta característica menorquina. Necessitaríem, més concretament, un estudi que quantifiques la massa investigadora menorquina i la comparés amb la d’altres indrets. Però, aquest estudi no hi és perquè curiosament els menorquins que ho estudiem tot mai hem estudiat els menorquins que estudien i valgui aquest joc de paraules.

Tanmateix, no necessitam conèixer aquesta dada, per continuar amb les nostres reflexions. Siguin més que a altres bandes o siguin manco, el cert és que avui Menorca compta amb un nodrit grup d’investigadors que treballa sobre el seu territori, la seva cultura i la seva societat. El que es curiós, i per aquí continuarem les nostres reflexions, és que açò ha passat altres vegades en la història de l’illa, no amb la mateixa magnitud d’ara, és clar, però si d’una manera evident. M’estic referint als grups dels il·lustrats que van aparèixer al voltant de la Sociedat maonesa al segle XVIII i el grup de naturalistes, o més be hauríem de parlar de dos grups, que van fer els seus treballs al darrer terç del segle XIX i primer del XX, aquests darrers estretament vinculats a l’Ateneu de Maó.

Veiem, per tant, que el fenomen actual s’havia produït ja a més petita escala, en relació al que passa avui, però tant o més gran que ara en relació a l’entorn geogràfic de l’època. És a dir, la producció científica d’aquells pocs menorquins, encara que primitiva, era molt avançada pel seu temps. El catàleg de espècies animals i vegetals menorquines  que va signar Ramis a principi del segle XIX -i dic signar perquè no és segur que en vagi ser l’autor o, potser, no en va ser l’únic-, fou un dels primers repertoris naturalístics locals publicats en l’Estat espanyol per un indret geogràfic reduït, primera passa per fer l’inventari de tot el país, i la feina de Rodríguez Femenias en el camp de les algues a final del segle XIX és reconeguda unanimement com el treball seminal dels estudis algològics a la Mediterrània occidental.

Però tornant als nostres grups, el que avui vull exposar a les vostres reflexions és que uneix uns amb els altres. Quin és el nexe d’unió que va des del segle XVIII fins avui?

La primera qüestió seria esbrinar si hi existeix tal nexe i, encara més si és necessari que existeixi. La resposta a aquesta pregunta no és immediata i fins i tot si ho demanessim a diferents persones podrien no coincidir en la seva apreciació. Tanmateix la majoria, pens jo, voldriam creure que hi ha algun fil conductor que va des d’un cirurgià angles anomenat Cleghorn que arribà a Menorca l’any 1736 tot just amb vint anys i va publicar una topografia mèdica on va incloure el primer llistat de peixos que es podien trobar al voltant de Menorca i els treballs de Lluis Cardona i Manolo Elices o entre lord Lilford un ornitòleg anglès que visità Menorca cap a l’any 1865 i s’en va dur pels seus col·legues del xxxx els primers exemplars de sargantanes menorquines i els estudis de Valentín Perez Mellado que publicam avuí.

El problema per trobar aquest nexe que cercam és que no hi ha continuïtat aparent. Entre els llistats de Cleghorn (1751) i els de Ramis (1814) no hi ha res, si obviam els treballs més modestos d’Armstrong gairebé contemporanis amb els de Cleghorn. I entre els treballs de Ramis i els de Ferrer Aledo (19xx) el buit encara és mes clamorós, del mateix ordre que entre els d’aquest darrer i el qui presentam avui. En el cas dels estudis herpetològics la continuïtat pot ser ha sigut més gran, però no ha anat a càrrec mai de naturalistes menorquins, tret de les primeres cites de Ramis, sinó que gairebé sempre han estat científics de l’àrea germànica als qui han dut a terme els estudis fins l’arribada de Valentín Perez Mellado, avui ja un menorquí més, que ha agafat la bandera dels estudis herpetològics a l’illa.

Però encara més, no només no hi continuïtat amb els estudis d’aquests temes sinó que fins i tot no hi ha continuïtat global en el mon investigador menorquí. Així, desprès de la desaparició dels darrers representats de la generació il·lustrada a principi del segle XIX un solitari Rafael Hernández continuà sense gaire èxit els estudis botànics i meteorològics fins que és feu un silenci total que trencaren les generacions formades al voltant de la revolució del 68. En aquest cas el fenomen fou de més llarga durada, gairebé seixanta anys i s’estructurà en dos pols, un que es desenvolupà en el darrer terç del segle XIX, els principals representants del qual foren Rodríguez Femenias, Cardona i Orfila, Carreras Netto, Prieto i Caules i  Andreu Femenias, i l’altre que tingué el seu màxim esplendor durant el primer terç del segle XX, que es desenvolupà, al voltant de l’Ateneu de Maó i que comptà entre els seus membres més destacats amb Ferrer Aledo,  Hernández Ponsetí, Jansà Guardiola, els germans Ferrer Hernández, Castaños Fernandez, etc. Desprès va venir la guerra civil i la postguerra i novament la productivitat científica de l’illa es va anular, encara que en aquesta ocasió romangueren alguns investigadors solitaris, com el cas de l’ornitòleg Moll Casasnovas, o fou mantinguda esporadicament per alguns naturalistes visitants, com el cas de l’ecóleg Ramón Margalef o del botànic Pere Montserrat. Finalment, cap a final dels anys setanta, coincidint no per casualitat amb la transició, van néixer noves generacions d’investigadors, més nombroses que mai, i amb una voluntat de feina col·lectiva que ha obert nous camins, abans no imaginats, al coneixement científic de l’illa.

La qüestió que ens posaven al principi ara queda clara. Hi ha alguna cosa que uneix a aquests esclats investigadors menorquins i que travessa les zones fosques? Es pot parlar d’una tradició científica menorquina que es mantén malgrat els buits temporals?

La resposta sembla que és fàcil si obviam el adjectiu menorquí i ens situam des d’un punt de vista més general. En aquest cas la resposta a la nostra pregunta ens la dona la ment humana que des del principi de la humanitat interroga al mon que l’envolta per saber com és, quines son, si n’hi ha, les seves lleis, que s’amaga darrera les aparences que rebem a traves dels nostres sentits. La ciència és un miracle de la ment humana dissenyada, si se’ns permet aquests terme antropomòrfic, com tot en el món dels essers vius per contribuir a l’èxit biològic dels individus –sobreviure i reproduïr-se– però que és capaç de proeses que no influeixen ni poc ni gens en aquest èxit biològic, com és composar una simfonia, bastir una catedral o explicar com viuen i moren els estels llunyans.

Per açò a Menorca, com per tot, és la curiositat de la ment humana, que sempre va més enllà del que necessita per complir la seva funció biològica, la que ens fa voler conèixer el que hi a prop de noltros; primer, hi fa dos cent anys, establint llistes de plantes i animals, dient el nom de cada cosa com va escriure un poeta, i, avui amb estudis molt complexos de comportament d’espècies i funcionament dels habitats. Aquests coneixements, en part són útils i ens poden ajudar a sobreviure, o almenys, si a noltros no ens fa falta, poden ajudar a sobreviure als éssers, animals i plantes, amb qui convivim i que el nostre comportament ignorant i desconsiderat pot posar en perill. Però, els coneixements no s’aturen aquí, la ment humana no s’atura quan ja sap el que li fa falta per anar pel mon sense tenir ni crear problemes sinó que va més enllà i persegueix el coneixement pel plaer de conèixer. I açò no te res a veure amb les altres funcions biològiques; la fam es passa quan un ha menjat suficient però el desig de coneixement, considerat no a escala individual –encara que en alguns individus peculiars també es pot donar aquest fet- sinó de tota la humanitat, no passa mai. Cap saber calma el desig de saber, sempre hi ha un més enllà que ens agradaria conèixer.

Per tant aquesta podria ser la resposta: aquests grups d’investigadors menorquins, i també els mallorquins i els eivissencs i els islandesos, estan units per aquesta qualitat de la ment humana: la curiositat inacabable per conèixer com funciona el món. Un altra cosa és saber perquè aquesta qualitat no es manifesta en tot moment, ni a totes les comunitats ni ho fa sempre amb la mateixa intensitat. O sigui, el que hem dit al principi. Hi ha o no hi molts d’investigadors i investigacions a Menorca?. Aquest és un altre tema molt més concret en el que intervenen factors socials, econòmics i, també, l’atzar. Però no en parlarem aquí perquè ja he advertit al principi que per respondre a aquest punt d’una manera seriosa fan falta estudis quantitatius. Fa falta que treballem per resoldre un problema que no augmentarà en res el nostre èxit biològic ni el de la nostra espècie, però si el resolvem segur que ens ho passarem bé.

Una vegada més, el camí en ziga-zaga des de les ciències fins a les humanitats que fa l’Enciclopèdia de Menorca ens duu al costat de les humanitats i, més concretament, en aquesta ocasió, al tema de l’art, però no des d’una visió general del tema, com es podria suposar, sinó des d’un estudi de la creació artística vista de la perspectiva menorquina, és a dir,  d’un estudi de com s’han reflectit els grans corrents artístics a l’illa, de quin  ha estat el paper dels creadors forans, quin  el dels nadius i quin, en darrer terme, el de la població de Menorca, la receptora, en definitiva, del procés creatiu.

La història del desenvolupament del fenomen artístic en la societat menorquina no només és important en ella mateixa, per la informació que ens dóna sobre el seu tema principal, l’art, sinó també pel fet que ens il·lustra sobre aquesta societat d’una manera que altres ciències històriques no fan. És clar que la història d’antany de reis i batalles és important per conèixer el devenir d’una societat, com també ho és la història més actual de les seves produccions econòmiques i la seva estructura social, però l’una i l’altra deixen fora una aproximació als canvis històrics d’una societat, que podrien anomenar  interns, que la història de l’art  és capaç de posar de manifest.

Estic pensant, és clar, amb exemples com el de la informació que ens proporciona per entendre una societat com la menorquina el fet de l’aparició d’un mercat d’art civil. És a dir, l’aparició, en aquest cas a l’illa de Menorca, d’un estament social que inverteix en art, pintures i objectes artístics amb els quals decora  els seus habitatges,  fet que implica que els components d’aquest estament tenen una  nova sensibilitat per l’art, el qual consideren apte per millorar el confort de les seves cases introduint uns elements de bellesa a determinades estances que, a la vegada, són una mostra del seu estatus social, del seu poder econòmic.

Així, idò, uns fets contrastables, no només gràcies als documents, sinó també als conjunts artístics conservats per determinades famílies, ens apropen d’una manera directa a un canvi de mentalitat relacionat amb l’aparició d’una nova classe social. Aquesta informació no només ens la pot proporcionar, per exemple, la història econòmica, que ens explicarà quin grup va fer doblers, com  els va fer, dins de quin context general s’ha de situar el procés econòmic, de quines circumstàncies històriques es va aprofitar, però no anirà més enllà, mentre que la història de l’art ens permet agafar el discurs històric quan acaba l’aproximació econòmica i ens descobreix quan el grup social protagonista de l’ascens manifesta una sensibilitat per l’art –sigui per qüestions estètiques o per destacar socialment– i quin model artístic li és més grat entre tots els que té al seu abast. És a dir, ens facilita un indicador de l’aparició de nous models de comportament que els models econòmics per ells mateixos no poden copsar.

Un altre exemple del que volem dir, també el podem trobar en l’evolució de l’arquitectura. A l’illa de Menorca, les primeres manifestacions arquitectòniques d’una certa entitat són de caràcter religiós i així continua essent durant tota l’edat mitjana i principi de l’edat moderna. A partir d’un determinat moment, però, aquesta arquitectura religiosa d’esglésies i convents és imitada pel que fa a la monumentalitat per una arquitectura civil d’edificis de l’Administració i de les famílies nobles, construccions que fins aleshores s’havien caracteritzat per la simplicitat. Sens dubte, aquest nou plantejament és un reflex de la voluntat de poder de la nova  societat civil, voluntat  que, en el cas de Menorca, es manifesta en l’arquitectura a partir de les darreres dècades del segle XVII.

La història de l’art, però, no ens alliçona només sobre la mentalitat d’una determinada societat, també ens ajuda a comprendre altres aspectes igualment importants, com són els tecnològics. Així, per exemple, la pervivència dels estils arquitectònics durant l’edat mitjana i l’edat moderna no només es deu al conservadorisme d’una societat que no veu bé al canvi, sinó també al manteniment d’unes fórmules d’èxit comprovat, perquè, en una època en què no existien els arquitectes i en què tots els edificis, fins i tot les catedrals més complexes, es construïen sense cap plànol previ, només fiant de la pràctica establerta per solucionar cada problema, les innovacions eren sempre perilloses. Experimentar amb cobertes, arcs i suports podia tenir conseqüències catastròfiques. Cada nou estil no era només una innovació estètica, sinó també tècnica, amb tots els problemes que comportava canviar dissenys quan no se sabien fer els càlculs que permetessin assegurar prèviament la solidesa de les noves estructures. Per açò, la força de la tradició no tan sols se sustentava en la conservació de l’estil artístic, sinó també en la conservació de les solucions tècniques, ben conegudes i experimentades, que aquest estil comportava.

Una altra informació que ens facilita la història de l’art és el desplaçament comercial d’obres d’art entre regions o països veïns, o el simple moviment d’influències artístiques pel que fa a la pintura i l’escultura, el qual no sempre coincideix amb els moviments comercials més importants i ni tan sols amb les aliances polítiques del moment. El gust artístic estableix mes lligams entre les poblacions que els interessos polítics, perquè les modes quant a pintura i escultura  arriben per damunt d’altres tipus de consideracions. De fet, algunes vegades, les afinitats polítiques o els contactes comercials no són suficients per assegurar un transvasament entre distints països. Per tant, el mapa dels gustos pictòrics i escultòrics d’una època determinada i la seva evolució en el temps ens complementa, sens dubte, la idea dels lligams entre les diferents nacions que ens dóna  el mapa polític o econòmic del moment.

Podríem donar molts més exemples, però aturarem les nostres consideracions aquí, amb un darrer exemple que em sembla prou important. Es tracta del fet que cada època té el seu propi codi de valors artístics i d’interpretació de les obres d’art; codi que gairebé sempre està relacionat amb el sistema de valors de la societat que l’ha creat. Encara que es diu que l’art és intemporal i que una obra artística reeixida és reconeguda com a tal en qualsevol època, moltes vegades  no és manco cert que per als seus contemporanis té un valor afegit que s’esvaeix en el temps. Pensem sinó, sense anar més enfora, en el conjunt de claus de volta que podem veure als passadissos del claustre d’aquest edifici. Tots podem admirar el seu mèrit artístic, açò sembla evident, però, si ho pensam bé, la cosa no és tan senzilla. Qui, sinó és especialista en art, sap realment què simbolitza cadascuna d’aquestes claus? I no podem dir que açò no és important, perquè a la persona que va esculpir-les sí  que li importava. Ell va concebre la seva obra com a objecte artístic, però també seguint un codi visual determinat relacionat amb les tradicions de l’orde franciscà conegudes per gairebé tothom en el seu temps. Per tant, la seva creació unia els dos aspectes d’una manera indissoluble. En la nostra època només som capaços de veure l’objecte material i ens fuig gairebé tot el seu significat. L’estudi de la història de l’art ens pot permetre recuperar aquest significat i apropar-nos a la mentalitat dels creadors d’aquestes obres d’art i, sobretot, a la dels receptors, aquells als quals els artistes volien il·lustrar.

No parlaré aquí d’aquest volum, ja ho faran amb més propietat els seus autors, sinó que aprofitaré l’avinentesa del trentè aniversari de l’Enciclopèdia, que commemorarem d’aquí a pocs mesos, per parlar breument de la història d’aquesta època.

El primer fascicle, quan l’Enciclopèdia sortia en fascicles, es va publicar el mes de juny de 1979 i crec escaient observar que per a mi aquest fet, encara que a vegades hi ha gent que ho pensa, no sembla que fos ahir, ans al contrari. Realment, des d’aquella data han passat moltes coses, tant a cadascun de nosaltres personalment, com a Menorca, al nostre país i al món, i decididament no sembla que l’any 1979 fos ahir, més aviat sembla que aquella presentació del primer fascicle a l’Ajuntament de Maó es dugués a terme en un passat llunyà. A la meva memòria queden alguns flaixos que no semblen extrets de la realitat, sinó més aviat d’una pel·lícula antiga. La preparació de l’acte a l’American Bar, llegint el discurs que havia de pronunciar més tard, discurs que no havia escrit jo, perquè en aquells temps no tenia cap pràctica en aquestes coses; avui tampoc no la tinc, però m’atreveixo a escriure, així que, sens dubte, hi sortireu perdent en relació amb quan ànimes caritatives escrivien per mi. Recordo, també, vagament, la sala de plens de l’Ajuntament, convertida per a l’ocasió en sala de plens del Consell Insular, perquè l’acte el presidia Francesc Tutzó, aleshores president de la institució, que encara no comptava amb local propi i utilitzava els de l’Ajuntament de Maó per administrar les seves migrades competències. També recordo, però açò vivament, els meus nervis en la lectura del document per por que no m’entenguessin o que m’equivoqués, cosa que avui no em passa, perquè ara, a diferència d’aquell temps llunyà, ja sóc dels més vells que hi ha en aquesta sala i, si ho faig malament, espero que per respecte a l’edat no direu res o, si de cas, allò de: per l’edat que té, encara conserva el cap molt clar.

Recordo moltes més coses, però, com que encara no he decidit d’escriure les meves memòries, ho deixarem aquí per ocupar-nos de fets de la història del nostre projecte que interessen més a la memòria col·lectiva. Així, puc començar recordant que quan vàrem iniciar el projecte de la nostra Enciclopèdia ho férem engrescats pel fet que existia una notable quantitat de publicacions científiques i humanístiques sobre l’illa que valia la pena resumir en un corpus enciclopèdic. No repetiré aquí una vegada més la frase de Josep Pla pel que fa als estudis sobre Menorca, perquè d’una manera o altra apareix en totes les meves xerrades i algunes persones m’han insinuat que ja està bé de repetir-me i que ja la sap tothom –si algú no la coneix, me la pot demanar al final. Si diré, però, que en aquell temps llunyà hi havia una revifalla de publicacions sobre Menorca que ens semblaven, encara no sabíem el que aviat havia d’arribar, una abundosa producció editorial de la qual eren autors un nombre relativament petit de persones. Així, amb un grup reduït de persones i amb un conjunt també reduït de temes generals vam començar a caminar, a poc a poc, en l’elaboració de la nostra Enciclopèdia.

Aleshores, però, van passar coses. En un espai de temps relativament curt després d’iniciada la nostra tasca van començar a sortir científics i humanistes menorquins fins i tot de davall les pedres. De cop i volta semblava com si tots els estudiants volguessin seguir una carrera investigadora orientada en tot o en part cap a Menorca. Ja no eren només els “tocats de l’ala” els qui volien tancar-se en un arxiu, en un laboratori o anar pel camp a perseguir papallones, sinó que fins i tot hi havia gent divertida que feia aquestes coses. De fet, si a escala mundial s’ha dit que avui hi ha més científics vius que els que hi ha hagut des dels orígens de la humanitat fins a la primera meitat del segle XX, en el cas de Menorca es pot dir, en una apreciació superficial, que malgrat la forta tradició científica i humanística dels darrers segles, el nombre d’investigadors en actiu multiplica per un factor deu el dels que han existit fins ara.

Què va passar aleshores? Va passar el que havia de passar: el degoteig de publicacions que en el passat havia admirat tots aquells que visitaven la nostra illa es va transformar en un xàfec de publicacions. Articles en revistes científiques, llibres, fulletons, treballs de divulgació, tesis i tesines augmentaven de manera notable els coneixements sobre la nostra illa, revolucionaven alguns camps i n’encetaven de nous ignorats fins llavors.

L’Enciclopèdia de Menorca no podia quedar al marge de tot aquest món que vèiem néixer davant els nostres ulls i no ho va fer, encara que el preu fou créixer al mateix ritme que creixien els coneixements sobre l’illa. Per açò ha passat de ser l’obra modesta i limitada, d’acord amb les possibilitats de l’època, que prevèiem al principi a l’obra ambiciosa que és ara; una obra que vol donar cabuda a tot el que se sabia quan va començar el seu periple i a tot el que s’ha conegut al llarg d’aquests darrers anys. Per dur endavant aquesta tasca, s’han incorporat a l’equip redactor de l’obra les noves generacions d’investigadors que han tret a llum els nous coneixements. D’aquesta manera, l’Enciclopèdia de Menorca s’ha convertit en un projecte intergeneracional en el qual participen colze amb colze aquells que hi van ésser en els primers moments com a investigadors ja reconeguts que eren i aquells que, quan es va publicar el primer fascicle, encara no havien nascut.

Una pregunta que ens podríem fer en arribar en aquest punt és quines són les causes que expliquen una florida tan esponerosa d’investigadors. Aquesta és una qüestió a la qual m’he referit en altres ocasions i sobre la qual no hi ha una resposta precisa, perquè els comportaments socials no sembla que estiguin sotmesos a lleis exactes com les de la física, sinó, com a molt, a lleis estadístiques que permeten identificar freqüències d’aparició de determinats trets dins d’un grup sense poder precisar quins membres del grup mostraran aquestes característiques.

Tanmateix, ja he dit en altres ocasions que hi ha alguns motius que podrien explicar el fet que ara considerem. Avui, però, en vull oferir un de nou que en principi potser semblarà que no explica res, però que combinat amb altres factors ens pot donar part de l’explicació. Aquest factor és l’atzar, un concepte molt útil, perquè es pot utilitzar sempre que no tinguem ganes de martiritzar el cervell buscant causes més serioses o siguem fanàtics dels horòscops i pensem que tot el que passa està escrit a les estrelles. Però, tanmateix, l’atzar és útil sempre que no ens fiem només d’ell. Posaré un exemple, però no penseu malament, no pretenc establir cap comparació entre els seus protagonistes i els investigadors.

Els protagonistes són el grup de voltors lleonats que, com recordareu, van arribar a Menorca a final de tardor. Es tracta d’un ocell rapinyaire migratori que no té Menorca en la seva ruta normal cap a les zones d’hivernada i el motiu de la seva arribada fou l’atzar en forma de temporal de vent que els va empènyer fins a l’illa, on van fer una curta estada i on van ser objecte de notícia en els diaris i les televisions. El tema és que, si bé l’atzar és contingent, l’illa és material o, dit d’una altra manera, ja podia bufar el vent que, si l’illa no hagués existit, no hi haurien arribat i, encara més, si els rapinyaires no l’haguessin vista o el cansament no els hagués fet aturar-se tampoc no hi haurien arribat. La conclusió d’aquesta història és que l’atzar no basta per explicar els fets, encara que el vent bufi, l’illa ha d’existir i els voltors han de voler o poder aturar-se.

Què té a veure açò amb el nostre cas? Ben senzill: per no complicar-nos la vida, podem dir que aquesta abundosa generació de científics és fruit de l’atzar, perquè, per exemple, podria haver-se donat el cas què quan van créixer aquestes generacions hi havia professors de ciència o d’humanitats en els instituts que resultaven carismàtics o a causa de l’ensenyament rebut durant la primera infància. En aquest cas l’educació seria el vent que no sempre bufa. Tots sabem que en algunes èpoques hi ha professors que saben connectar amb els alumnes i transmetre l’entusiasme pel saber, mentre que en d’altres períodes aquesta situació no es produeix i l’ensenyament és més rutinari i no desperta vocacions.

Però fan falta altres factors, l’atzar no basta mai, s’ha de poder i saber aprofitar. No és suficient despertar vocacions investigadores, sinó que aquestes vocacions, una vegada creades, s’han de poder desenvolupar i, per fer-ho, fa falta una societat que pugui donar-los suport, és a dir, una societat rica, perquè una societat sense mitjans econòmics suficients no pot destinar esforços a activitats que no siguin de subsistència. Aquest, per exemple, era el cas de Menorca en la immediata postguerra, època durant la qual el nombre d’investigadors es pot comptar amb els dits d’una mà. Per tant, només una societat prou rica per dedicar part dels seus recanvis generacionals a activitats no directament productives, com pot ser la investigació o els estudis humanístics, pot acollir i impulsar les vocacions científiques i humanístiques creades per l’educació.

Tanmateix, açò tampoc no basta. Si aquests estudiants motivats per a la investigació no trobessin els substrat adient, tampoc no dedicarien els seus esforços a l’illa de Menorca. Hi ha molts d’investigadors arreu del país que treballen a les universitats i s’interessen poc per la seva terra nadiua perquè tenen altres temes d’investigació que els interessen més. Aquí sembla que açò no passa, tret del cas d’aquells investigadors especialitzats en temes que no tenen res a veure amb l’illa, i , per què no passa?

El motiu sembla que podria ser la tradició científica i humanística de l’illa, que fa que, una vegada els estudiants s’han interessat pel món de la investigació, vegin que tenen la matèria prima molt a prop d’ells; que vegin que hi ha una feina feta de segles enrere per les generacions que els han precedit i que pacientment han estudiat Menorca i han escrit sobre ella, que vegin que hi ha una feina encetada que s’ha de continuar, perquè acabar no es pot acabar mai. Tot aquest fons de saber acumulat sobre Menorca vindria a ser el substrat material –com ho era l’illa mateixa per als voltors dels quals hem parlat abans– en el qual sustentar el que havia aconseguit l’atzar, crear una generació d’investigadors.

Aquests són, per tant, alguns dels factors que ens podrien explicar aquesta explosió investigadora de final del segle XX que és manté ja a punt d’acabar la primera dècada del segle XXI: una mescla d’atzar, condicions ambientals favorables i aprofitament de l’oportunitat. Segur que se’ns escapen altres factors i, també, potser hi ha altres cops d’atzar amagats en el procés, però el més important és que, sigui per una causa o per una altra, Menorca compta, i crec que dir-ho no és xovinisme, amb un capital intel·lectual de gran solidesa.

Aquest capital és també un patrimoni de l’illa que, talment com els altres patrimonis culturals, s’ha de conservar i promocionar, i la seva conservació i promoció és cosa dels poders públics, però també de tota la societat, perquè la producció cientificohumanística, més prest o més tard, acaba afavorint la societat d’on ha sorgit. Per conservar un patrimoni, però, s’ha de conèixer i s’ha de valorar i aquest és un punt important, perquè el que la societat no coneix o no valora, sigui un monument arqueològic, sigui una pintura o sigui un grup d’investigadors, està destinat a perdre’s.

Aquest no és el cas dels d’investigadors menorquins o no ho és ben bé. Fruit de la feina d’aquest grup tenim l’Enciclopèdia, tenim l’Institut Menorquí d’Estudis i tenim la Reserva de la Biosfera, que és una figura que se sustenta sobre dues cames: la realitat ambiental i la investigació. Tot açò és conegut, però segurament no tant com pensem els que en formem part. De fet, tot açò és conegut i valorat en determinats cercles, però ignorat en molts d’altres, perquè es dóna la circumstància curiosa que no he dit al principi que aquesta abundant generació investigadora, malgrat la tradició cientificohumanística esmentada, no té una base social ferma.

M’explicaré amb un contraexemple. Es diu que la ciutat de Viena compta amb una de les millors orquestres del món, la Filharmònica de Viena, perquè a cada casa de la ciutat hi ha un quartet. Idò, bé, a Menorca comptem amb una filharmònica de Viena del món científic i humanístic, amb tota la modèstia que vulgueu, però no tenim un quartet cientificohumanístic a cada casa. Tal vegada em direu que no n’hi ha a cada casa, però n’hi ha bastants, més que a les altres illes de la nostra comunitat autònoma, per exemple. Menorca, per als nostres veïns, és l’illa culta i científica, però l’autocomplaença en la mirada del altres no basta, s’ha de treballar a partir de la realitat actual, no de la comparació amb altres realitats menys satisfactòries.

Aquesta, per tant, és una feina de futur per als propers trenta anys: aconseguir que la societat menorquina, no només un sector d’ella, sigui més culta i més conscient del valor del patrimoni intel·lectual dels seus habitants, perquè una societat veritablement culta que viu l’aventura del saber, és a dir, no una societat simplement erudita, és una societat justa tant pel que fa a temes socials com i en la seva relació amb el medi ambient. De fet, en els temps que se’ns apropen, aquestes societats justes seran l’únic camí per sortir dels reptes que el nou segle ens presenta cada dia amb més intensitat. Jo pens sincerament, i amb això acabo, que només la simbiosis entre la ciència i l’humanisme pot salvar el futur del nostre món.

El motiu que ens ha reunit aquí avui és assistir a la presentació del tom de l’Enciclopèdia de Menorca dedicat a estudiar l’economia de l’illa, del qual són autors Guillem López Casasnovas, Sergi Marí Pons, Tomàs Serra Olives, Salvador Florit Orfila, Pere Pons Bagur i Begonya Okiñena Smith.

Gairebé han passat dotze anys des del dia en què va sortir el primer fascicle, per Sant Joan de l’any 1979, i dos més des de la realització de les primeres reunions destinades a endegar aquest projecte.

La idea primitiva era fer una enciclopèdia escolar, però diverses vicissituds varen fer derivar el projecte fins arribar a prendre la seva forma actual.

Com era de preveure, els entrebancs, de tipus econòmic majoritàriament, no es feren esperar i així es procedí a capitalitzar el projecte mitjançant préstecs personals demanats i avalats per membres d’Obra Cultural, autors dels fascicles i amics simpatitzants amb la idea. Aquests préstecs, que arribaren fins als tres milions, permeteren posar en marxa la publicació de l’Enciclopèdia i, d’aquesta manera, s’apuntaren els primers subscriptors, gairebé cinc-cents en poc més de dos mesos, que estalonaren d’una manera definitiva la nostra obra, no tan sols amb la seva injecció econòmica, sinó també posant de manifest el seu interès per la comunitat menorquina.

Amb la sortida al carrer dels primers fascicles, concreció del que fins aquella moment no havia estat res més que una idea, aparegueren també els primers ajuts per part d’institucions i entitats. El Consell Insular, la Fundació del Congrés de Cultura Catalana, La Caixa i el Dr. Fernando Rubió, quan encara no existia la Fundació Rubió Tudurí-Andrómaco, foren els primers a estalonar econòmicament la nostra obra. D’aquesta manera, subscriptors i sponsors, com es diu avui en dia, permeteren la continuació de l’aventura cultural, que tingué una primera culminació amb la sortida del tom de Geografia física el novembre de 1981.

De llavors ençà ha plogut molt. S’han publicat una cinquantena de fascicles de gairebé tots els temes que han de conformar la nostra Enciclopèdia. D’aquests, a més dels de Geografia física ja esmentats, s’han arreplegat els de botànica per donar lloc al tom El món vegetal. El tercer a sortir, número dotze de la col·lecció, és el d’Economia que presentam avui. A diferència dels anteriors, s’ha fet directament sense passar per la modalitat dels fascicles. És el sistema que més sembla agradar als seguidors de l’obra, sistema que s’adoptarà sempre que sigui possible en el futur.

L’Enciclopèdia de Menorca ha tingut bastant de ressò, no només illenc, sinó també nacional i internacional. S’ha donat a conèixer a Barcelona, Girona, Palma i Perpinyà entre altres llocs. Ha estat premiada amb diversos guardons i ha arribat a molts d’estudiosos d’universitats properes i no tan properes –recentment s’han enviat diverses col·leccions de fascicles d’invertebrats artòpodes a una universitat dels Països Baixos.

Amb l’aparició del tom d’Economia es podria deixar enrere una etapa d’escassesa econòmica que, gràcies a institucions i entitats privades, i també als subscriptors i els compradors, s’ha pogut superar fins ara amb l’esperança que pugui arribar el dia en què l’afluència de vendes serà suficient per tal que aquesta obra, dirigida a un indret tan petit i realitzada per una entitat sense ànim de lucre, dinamitzi el seu ritme de publicació fins assolir la fita raonable d’un tom anual.

Aquest tom d’Economia que presentam avui, com diuen els autors en el seu pròleg, és el resultat de més d’un any de feina per part de l’equip que ha preparat la seva edició. Un temps que ha estat necessari per maquetar cada pàgina, procurant adequar en cada cas el text, la informació tabulada i les il·lustracions, en la mesura del possible. Un temps que s’ha emprat també per seleccionar els temes fotogràfics que semblaven més adequats per il·lustrar els conceptes que apareixen a les pàgines del text, els quals, una volta escollits, s’havien de plasmar en una sèrie de fotos concretes, algunes vegades trobades en els nostres arxius i d’altres fetes expressament. També ha costat molts de dies de feina confeccionar els diversos índexs que apareixen al final d’aquest tom, elements imprescindibles per a la seva utilització, que han hagut de ser revisats una i una altra vegada per treure conceptes superflus, per unificar-ne d’altres i per assegurar que cap informació d’interès quedava fora.

No menys complexa ha estat la feina realitzada a la impremta, que, amb gran paciència, ha hagut de modificar textos ja picats, per mor que, a mesura que passava el temps, semblava interessant anar afegint noves dades que el desenvolupament de la realitat econòmica quotidiana feia arribar als autors o era necessari introduir canvis per unificar la presentació de les dades a cadascun dels capítols. També ha hagut de patir canvis en el muntatge de les pàgines quan el tom semblava definitiu i llest per entrar en màquines amb motiu de l’aparició de noves fotografies no previstes, però d’interès indubtable, o bé de nous quadres estadístics. Aquests canvis obligaven, tant el responsable de maquetació com el d’impremta, a efectuar tot tipus d’equilibris per afegir el nou material provocant una distorsió mínima en el conjunt ja planificat.

Tota aquesta feina, destinada a materialitzar en unes pàgines impreses uns textos escrits, havia estat precedida, com és evident, per un esforç previ i molt important per part dels autors d’aquests textos. Si la feina de confecció del tom que avui presentam ha durat més d’un any, la feina dels autors per elaborar els textos ha durat molt més. No em referesc tan sols a l’esforç de plasmar els seus coneixements sobre l’economia de la nostra illa en unes pàgines escrites, sinó, sobretot, a l’esforç realitzar per adquirir aquests coneixements.

La dedicació professional d’una part dels autors no es desenvolupa a Menorca, aquest és especialment el cas dels responsables de la part específicament econòmica del tom, i els seus coneixements de l’illa provenen d’una voluntat desinteressada d’aplicar les seva qualificació professional a esbrinar la realitat de la seva terra. El mateix podem dir dels autors que viuen a Menorca, perquè, encara que la seva feina els tengui en permanent contacte amb la realitat menorquina, aquesta feina no consisteix a elaborar un quadro de situació com el que avui presentam.

Per aquest motiu hem de reconèixer i agrair l’esforç de tots els autors a seguir l’evolució econòmica i en alguns casos sociològica dels sectors en els quals es troben implicats; a estudiar aquesta evolució per intentar comprendre les seves característiques i, finalment, a realitzar un esforç de síntesi per posar els resultats dels seus treballs, realitzats al marge de les seves obligacions professionals –cal repetir-ho–, a l’abast de tota la comunitat menorquina.

Per acabar vull agrair també l’interès de totes les persones que han col·laborat d’alguna manera a fer que aquest tom sigui avui al carrer i que hagi sortit tal com ens havíem proposat. No citaré noms perquè la llista sortosament és molt llarga, però sí vull deixar constància que estem molt agraïts a totes aquelles persones que han col·laborat en tantes i tantes feines, que han resultat imprescindibles, com són les de corregir proves, confeccionar els apèndixs, fer maquetes, preparar els índexs, etc. També vull agrair a tots els qui ens han deixar reproduir fotografies de la seva propietat, textos de llibres publicats, ens han donat accés a documentació històrica o ens han deixat fotografiar instal·lacions industrials o agrícoles per il·lustrar les pàgines del nostre tom. També agrair al personal de la impremta la seva paciència pels nombrosos canvis que els hem obligat a introduir, sempre a darrera hora, a la feina ja feta. Finalment, vull agrair el suport econòmic donat a aquest tom pel Consell Insular de Menorca, el Govern Balear a través de la Direcció General de Cultura, el Ministeri de Cultura a través de la Direcció General del Llibre i Biblioteques, a l’Ajuntament de Maó a través del Servei Municipal de Cultura, a l’Ajuntament d’Alaior, a la Fundació Rubió i Tudurí-Andrómaco, a la Fundació del Congrés de Cultura Catalana, a La Caixa, a l’Institut d’Estudis Baleàrics i a la Industrial Quesera Menorquina.