Presentació del tom V. Vertebrats I (vol. 2)

Presentam avui  un nou tom de l’Enciclopèdia de Menorca dedicat en aquesta ocasió a l’estudi dels vertebrats i més concretament dels peixos, amfibis i rèptils. En relació al primer grup, que ja fou objecte d’atenció en un dels anteriors toms de la nostra Enciclopèdia, en el present volum es completa el seu estudi amb la descripció de la seva distribució als mars  i dels seus comportaments. Quan al segon grup, que s’estudia en aquest volum per primera vegada en la nostra Enciclopèdia, en els capítols corresponents es consideran en profunditat els seus aspectes morfològics i de comportament així com la seva distribució a l’illa. És un grup  constituït per animals fonamentalment terrestres i per açò amb pocs representants a l’illa, la mar és una barrera infranquejable per ells i les úniques espècies presents són aquelles que arribaren durant les dessecacions de la Mediterrània i han aconseguit persistir des d’aquella època i les qui han arribat desprès acompanyant les migracions humanes. Malgrat açò és tracta d’un grup del màxim interès pel fet que en ell hi trobem les sargantanes dels illots de Menorca que han resultat tan importants, entre moltes d’altres coses, per l’estudi dels processos de diferenciació de les espècies.
No parlarem aquí, però, de tots aquests aspectes perquè per açò ens acompanyen avui els autors d’aquest nou tom que molt més qualificats que jo podran explicar les característiques d’aquest grups zoològics i com les han reflectides en el seu treball. El que faré avui més tost, i esper que em sabreu perdonar, son unes reflexions amb veu alta, que m’han suggerit els onze toms apareguts fins ara de la nostra Enciclopèdia.
La primera reflexió que se’ns apareix en relació al nombre d’autors que han signat els toms apareguts fins ara que es de 37, alguns dels quals han signat més d’un volum perquè les seves col·laboracions s’han desenvolupat en més d’un tema. Si a aquests 37 autors li sumem aquells qui han col·laborat amb la realització de fascicles de la nostra obra que encara no s’han relligat en toms, el nombre augmenta fins a 45 i si tenim en compte els autors de requadros que apareixen inserits en els textos arribam a la xifra de 51 autors. I si tenim en compte que l’obra encara no ha acabat es fàcil veure que el nombre de col·laboradors final s’aproparà al centenar, nombre, pensam, més que respectable. I, encara ho sembla més, si pensam que encara que a la nostra Enciclopèdia podríem dir que ho són tots els qui estan no hi estan tots els qui són, és a dir, tots els qui participan són investigadors especialistes  però no tots els investigadors especialistes han pogut participar. Uns perquè quan han entrat en el món de la investigació el seu tema ja havia sortit publicat, d’altres perquè el seu tema és massa especialitzat perquè en una enciclopèdia general com la nostra pugui incloure més d’unes poques retxes en relació a ell i d’altres perquè les seves investigacions s’emmarquen dintre de ciències més universals, com la física i les matemàtiques, que no tenen cabuda com a tema específic en una Enciclopèdia dedicada a estudiar la realitat menorquina en tots els seus aspectes.
Per tant les nostres reflexions ens duen primer de tot a constatar que Menorca ja no és només l’illa amb més publicacions per kilòmetre quadrat com deia Josep Plà, encara que ell no ho deia així sinó que feia referència a publicacions en relació a les dimensions del territori, sinó que també sembla l’illa amb més investigadors per quilòmetre quadrat –sòn excepcions, és clar, els llocs on hi ha universitats que per les seves circumstàncies produeixen concentracions d’investigadors en un mateix territori, encara que pel que hem dit abans quan a la ciència local i la ciència universal, només una part d’ells s’ocupen d’estudis en relació a aquell territori on hi ha la universitat.
Tornat, però a Menorca, la qüestió és saber si el nombre d’investigadors menorquins, a l’illa i fora d’ella, és realment elevat o si aquesta afirmació constitueix una exageració xovinista. La intuïció ens diu que si, que el nombre és més alt del que hom podria esperar d’una comunitat de la potència demogràfica de la nostra, i aquesta intuïció és compartida per molta gent de fora de Menorca que normalment s’estranya quan veu el volum de publicacions científiques i humanístiques. Açò, però, malauradament no vol dir res, perquè per molt que vulguin els poetes els somnis compartits no sempre es fan realitat i en aquest cas necessitaríem més que bones intencions de visitants benevolents per afirmar d’una manera segura l’existència d’aquesta característica menorquina. Necessitaríem, més concretament, un estudi que quantifiques la massa investigadora menorquina i la comparés amb la d’altres indrets. Però, aquest estudi no hi és perquè curiosament els menorquins que ho estudiem tot mai hem estudiat els menorquins que estudien i valgui aquest joc de paraules.
Tanmateix, no necessitam conèixer aquesta dada, per continuar amb les nostres reflexions. Siguin més que a altres bandes o siguin manco, el cert és que avui Menorca compta amb un nodrit grup d’investigadors que treballa sobre el seu territori, la seva cultura i la seva societat. El que es curiós, i per aquí continuarem les nostres reflexions, és que açò ha passat altres vegades en la història de l’illa, no amb la mateixa magnitud d’ara, és clar, però si d’una manera evident. M’estic referint als grups dels il·lustrats que van aparèixer al voltant de la Sociedat maonesa al segle XVIII i el grup de naturalistes, o més be hauríem de parlar de dos grups, que van fer els seus treballs al darrer terç del segle XIX i primer del XX, aquests darrers estretament vinculats a l’Ateneu de Maó.
Veiem, per tant, que el fenomen actual s’havia produït ja a més petita escala, en relació al que passa avui, però tant o més gran que ara en relació a l’entorn geogràfic de l’època. És a dir, la producció científica d’aquells pocs menorquins, encara que primitiva, era molt avançada pel seu temps. El catàleg de espècies animals i vegetals menorquines  que va signar Ramis a principi del segle XIX -i dic signar perquè no és segur que en vagi ser l’autor o, potser, no en va ser l’únic-, fou un dels primers repertoris naturalístics locals publicats en l’Estat espanyol per un indret geogràfic reduït, primera passa per fer l’inventari de tot el país, i la feina de Rodríguez Femenias en el camp de les algues a final del segle XIX és reconeguda unanimement com el treball seminal dels estudis algològics a la Mediterrània occidental.
Però tornant als nostres grups, el que avui vull exposar a les vostres reflexions és que uneix uns amb els altres. Quin és el nexe d’unió que va des del segle XVIII fins avui?
La primera qüestió seria esbrinar si hi existeix tal nexe i, encara més si és necessari que existeixi. La resposta a aquesta pregunta no és immediata i fins i tot si ho demanessim a diferents persones podrien no coincidir en la seva apreciació. Tanmateix la majoria, pens jo, voldriam creure que hi ha algun fil conductor que va des d’un cirurgià angles anomenat Cleghorn que arribà a Menorca l’any 1736 tot just amb vint anys i va publicar una topografia mèdica on va incloure el primer llistat de peixos que es podien trobar al voltant de Menorca i els treballs de Lluis Cardona i Manolo Elices o entre lord Lilford un ornitòleg anglès que visità Menorca cap a l’any 1865 i s’en va dur pels seus col·legues del xxxx els primers exemplars de sargantanes menorquines i els estudis de Valentín Perez Mellado que publicam avuí.
El problema per trobar aquest nexe que cercam és que no hi ha continuïtat aparent. Entre els llistats de Cleghorn (1751) i els de Ramis (1814) no hi ha res, si obviam els treballs més modestos d’Armstrong gairebé contemporanis amb els de Cleghorn. I entre els treballs de Ramis i els de Ferrer Aledo (19xx) el buit encara és mes clamorós, del mateix ordre que entre els d’aquest darrer i el qui presentam avui. En el cas dels estudis herpetològics la continuïtat pot ser ha sigut més gran, però no ha anat a càrrec mai de naturalistes menorquins, tret de les primeres cites de Ramis, sinó que gairebé sempre han estat científics de l’àrea germànica als qui han dut a terme els estudis fins l’arribada de Valentín Perez Mellado, avui ja un menorquí més, que ha agafat la bandera dels estudis herpetològics a l’illa.
Però encara més, no només no hi continuïtat amb els estudis d’aquests temes sinó que fins i tot no hi ha continuïtat global en el mon investigador menorquí. Així, desprès de la desaparició dels darrers representats de la generació il·lustrada a principi del segle XIX un solitari Rafael Hernández continuà sense gaire èxit els estudis botànics i meteorològics fins que és feu un silenci total que trencaren les generacions formades al voltant de la revolució del 68. En aquest cas el fenomen fou de més llarga durada, gairebé seixanta anys i s’estructurà en dos pols, un que es desenvolupà en el darrer terç del segle XIX, els principals representants del qual foren Rodríguez Femenias, Cardona i Orfila, Carreras Netto, Prieto i Caules i  Andreu Femenias, i l’altre que tingué el seu màxim esplendor durant el primer terç del segle XX, que es desenvolupà, al voltant de l’Ateneu de Maó i que comptà entre els seus membres més destacats amb Ferrer Aledo,  Hernández Ponsetí, Jansà Guardiola, els germans Ferrer Hernández, Castaños Fernandez, etc. Desprès va venir la guerra civil i la postguerra i novament la productivitat científica de l’illa es va anular, encara que en aquesta ocasió romangueren alguns investigadors solitaris, com el cas de l’ornitòleg Moll Casasnovas, o fou mantinguda esporadicament per alguns naturalistes visitants, com el cas de l’ecóleg Ramón Margalef o del botànic Pere Montserrat. Finalment, cap a final dels anys setanta, coincidint no per casualitat amb la transició, van néixer noves generacions d’investigadors, més nombroses que mai, i amb una voluntat de feina col·lectiva que ha obert nous camins, abans no imaginats, al coneixement científic de l’illa.
La qüestió que ens posaven al principi ara queda clara. Hi ha alguna cosa que uneix a aquests esclats investigadors menorquins i que travessa les zones fosques? Es pot parlar d’una tradició científica menorquina que es mantén malgrat els buits temporals?
La resposta sembla que és fàcil si obviam el adjectiu menorquí i ens situam des d’un punt de vista més general. En aquest cas la resposta a la nostra pregunta ens la dona la ment humana que des del principi de la humanitat interroga al mon que l’envolta per saber com és, quines son, si n’hi ha, les seves lleis, que s’amaga darrera les aparences que rebem a traves dels nostres sentits. La ciència és un miracle de la ment humana dissenyada, si se’ns permet aquests terme antropomòrfic, com tot en el món dels essers vius per contribuir a l’èxit biològic dels individus –sobreviure i reproduïr-se- però que és capaç de proeses que no influeixen ni poc ni gens en aquest èxit biològic, com és composar una simfonia, bastir una catedral o explicar com viuen i moren els estels llunyans.
Per açò a Menorca, com per tot, és la curiositat de la ment humana, que sempre va més enllà del que necessita per complir la seva funció biològica, la que ens fa voler conèixer el que hi a prop de noltros; primer, hi fa dos cent anys, establint llistes de plantes i animals, dient el nom de cada cosa com va escriure un poeta, i, avui amb estudis molt complexos de comportament d’espècies i funcionament dels habitats. Aquests coneixements, en part són útils i ens poden ajudar a sobreviure, o almenys, si a noltros no ens fa falta, poden ajudar a sobreviure als éssers, animals i plantes, amb qui convivim i que el nostre comportament ignorant i desconsiderat pot posar en perill. Però, els coneixements no s’aturen aquí, la ment humana no s’atura quan ja sap el que li fa falta per anar pel mon sense tenir ni crear problemes sinó que va més enllà i persegueix el coneixement pel plaer de conèixer. I açò no te res a veure amb les altres funcions biològiques; la fam es passa quan un ha menjat suficient però el desig de coneixement, considerat no a escala individual –encara que en alguns individus peculiars també es pot donar aquest fet- sinó de tota la humanitat, no passa mai. Cap saber calma el desig de saber, sempre hi ha un més enllà que ens agradaria conèixer.
Per tant aquesta podria ser la resposta: aquests grups d’investigadors menorquins, i també els mallorquins i els eivissencs i els islandesos, estan units per aquesta qualitat de la ment humana: la curiositat inacabable per conèixer com funciona el món. Un altra cosa és saber perquè aquesta qualitat no es manifesta en tot moment, ni a totes les comunitats ni ho fa sempre amb la mateixa intensitat. O sigui, el que hem dit al principi. Hi ha o no hi molts d’investigadors i investigacions a Menorca?. Aquest és un altre tema molt més concret en el que intervenen factors socials, econòmics i, també, l’atzar. Però no en parlarem aquí perquè ja he advertit al principi que per respondre a aquest punt d’una manera seriosa fan falta estudis quantitatius. Fa falta que treballem per resoldre un problema que no augmentarà en res el nostre èxit biològic ni el de la nostra espècie, però si el resolvem segur que ens ho passarem bé.

Presentam avui  un nou tom de l’Enciclopèdia de Menorca dedicat en aquesta ocasió a l’estudi dels vertebrats i més concretament dels peixos, amfibis i rèptils. En relació al primer grup, que ja fou objecte d’atenció en un dels anteriors toms de la nostra Enciclopèdia, en el present volum es completa el seu estudi amb la descripció de la seva distribució als mars  i dels seus comportaments. Quan al segon grup, que s’estudia en aquest volum per primera vegada en la nostra Enciclopèdia, en els capítols corresponents es consideran en profunditat els seus aspectes morfològics i de comportament així com la seva distribució a l’illa. És un grup  constituït per animals fonamentalment terrestres i per açò amb pocs representants a l’illa, la mar és una barrera infranquejable per ells i les úniques espècies presents són aquelles que arribaren durant les dessecacions de la Mediterrània i han aconseguit persistir des d’aquella època i les qui han arribat desprès acompanyant les migracions humanes. Malgrat açò és tracta d’un grup del màxim interès pel fet que en ell hi trobem les sargantanes dels illots de Menorca que han resultat tan importants, entre moltes d’altres coses, per l’estudi dels processos de diferenciació de les espècies.

No parlarem aquí, però, de tots aquests aspectes perquè per açò ens acompanyen avui els autors d’aquest nou tom que molt més qualificats que jo podran explicar les característiques d’aquest grups zoològics i com les han reflectides en el seu treball. El que faré avui més tost, i esper que em sabreu perdonar, son unes reflexions amb veu alta, que m’han suggerit els onze toms apareguts fins ara de la nostra Enciclopèdia.

La primera reflexió que se’ns apareix en relació al nombre d’autors que han signat els toms apareguts fins ara que es de 37, alguns dels quals han signat més d’un volum perquè les seves col·laboracions s’han desenvolupat en més d’un tema. Si a aquests 37 autors li sumem aquells qui han col·laborat amb la realització de fascicles de la nostra obra que encara no s’han relligat en toms, el nombre augmenta fins a 45 i si tenim en compte els autors de requadros que apareixen inserits en els textos arribam a la xifra de 51 autors. I si tenim en compte que l’obra encara no ha acabat es fàcil veure que el nombre de col·laboradors final s’aproparà al centenar, nombre, pensam, més que respectable. I, encara ho sembla més, si pensam que encara que a la nostra Enciclopèdia podríem dir que ho són tots els qui estan no hi estan tots els qui són, és a dir, tots els qui participan són investigadors especialistes  però no tots els investigadors especialistes han pogut participar. Uns perquè quan han entrat en el món de la investigació el seu tema ja havia sortit publicat, d’altres perquè el seu tema és massa especialitzat perquè en una enciclopèdia general com la nostra pugui incloure més d’unes poques retxes en relació a ell i d’altres perquè les seves investigacions s’emmarquen dintre de ciències més universals, com la física i les matemàtiques, que no tenen cabuda com a tema específic en una Enciclopèdia dedicada a estudiar la realitat menorquina en tots els seus aspectes.

Per tant les nostres reflexions ens duen primer de tot a constatar que Menorca ja no és només l’illa amb més publicacions per kilòmetre quadrat com deia Josep Plà, encara que ell no ho deia així sinó que feia referència a publicacions en relació a les dimensions del territori, sinó que també sembla l’illa amb més investigadors per quilòmetre quadrat –sòn excepcions, és clar, els llocs on hi ha universitats que per les seves circumstàncies produeixen concentracions d’investigadors en un mateix territori, encara que pel que hem dit abans quan a la ciència local i la ciència universal, només una part d’ells s’ocupen d’estudis en relació a aquell territori on hi ha la universitat.

Tornat, però a Menorca, la qüestió és saber si el nombre d’investigadors menorquins, a l’illa i fora d’ella, és realment elevat o si aquesta afirmació constitueix una exageració xovinista. La intuïció ens diu que si, que el nombre és més alt del que hom podria esperar d’una comunitat de la potència demogràfica de la nostra, i aquesta intuïció és compartida per molta gent de fora de Menorca que normalment s’estranya quan veu el volum de publicacions científiques i humanístiques. Açò, però, malauradament no vol dir res, perquè per molt que vulguin els poetes els somnis compartits no sempre es fan realitat i en aquest cas necessitaríem més que bones intencions de visitants benevolents per afirmar d’una manera segura l’existència d’aquesta característica menorquina. Necessitaríem, més concretament, un estudi que quantifiques la massa investigadora menorquina i la comparés amb la d’altres indrets. Però, aquest estudi no hi és perquè curiosament els menorquins que ho estudiem tot mai hem estudiat els menorquins que estudien i valgui aquest joc de paraules.

Tanmateix, no necessitam conèixer aquesta dada, per continuar amb les nostres reflexions. Siguin més que a altres bandes o siguin manco, el cert és que avui Menorca compta amb un nodrit grup d’investigadors que treballa sobre el seu territori, la seva cultura i la seva societat. El que es curiós, i per aquí continuarem les nostres reflexions, és que açò ha passat altres vegades en la història de l’illa, no amb la mateixa magnitud d’ara, és clar, però si d’una manera evident. M’estic referint als grups dels il·lustrats que van aparèixer al voltant de la Sociedat maonesa al segle XVIII i el grup de naturalistes, o més be hauríem de parlar de dos grups, que van fer els seus treballs al darrer terç del segle XIX i primer del XX, aquests darrers estretament vinculats a l’Ateneu de Maó.

Veiem, per tant, que el fenomen actual s’havia produït ja a més petita escala, en relació al que passa avui, però tant o més gran que ara en relació a l’entorn geogràfic de l’època. És a dir, la producció científica d’aquells pocs menorquins, encara que primitiva, era molt avançada pel seu temps. El catàleg de espècies animals i vegetals menorquines  que va signar Ramis a principi del segle XIX -i dic signar perquè no és segur que en vagi ser l’autor o, potser, no en va ser l’únic-, fou un dels primers repertoris naturalístics locals publicats en l’Estat espanyol per un indret geogràfic reduït, primera passa per fer l’inventari de tot el país, i la feina de Rodríguez Femenias en el camp de les algues a final del segle XIX és reconeguda unanimement com el treball seminal dels estudis algològics a la Mediterrània occidental.

Però tornant als nostres grups, el que avui vull exposar a les vostres reflexions és que uneix uns amb els altres. Quin és el nexe d’unió que va des del segle XVIII fins avui?

La primera qüestió seria esbrinar si hi existeix tal nexe i, encara més si és necessari que existeixi. La resposta a aquesta pregunta no és immediata i fins i tot si ho demanessim a diferents persones podrien no coincidir en la seva apreciació. Tanmateix la majoria, pens jo, voldriam creure que hi ha algun fil conductor que va des d’un cirurgià angles anomenat Cleghorn que arribà a Menorca l’any 1736 tot just amb vint anys i va publicar una topografia mèdica on va incloure el primer llistat de peixos que es podien trobar al voltant de Menorca i els treballs de Lluis Cardona i Manolo Elices o entre lord Lilford un ornitòleg anglès que visità Menorca cap a l’any 1865 i s’en va dur pels seus col·legues del xxxx els primers exemplars de sargantanes menorquines i els estudis de Valentín Perez Mellado que publicam avuí.

El problema per trobar aquest nexe que cercam és que no hi ha continuïtat aparent. Entre els llistats de Cleghorn (1751) i els de Ramis (1814) no hi ha res, si obviam els treballs més modestos d’Armstrong gairebé contemporanis amb els de Cleghorn. I entre els treballs de Ramis i els de Ferrer Aledo (19xx) el buit encara és mes clamorós, del mateix ordre que entre els d’aquest darrer i el qui presentam avui. En el cas dels estudis herpetològics la continuïtat pot ser ha sigut més gran, però no ha anat a càrrec mai de naturalistes menorquins, tret de les primeres cites de Ramis, sinó que gairebé sempre han estat científics de l’àrea germànica als qui han dut a terme els estudis fins l’arribada de Valentín Perez Mellado, avui ja un menorquí més, que ha agafat la bandera dels estudis herpetològics a l’illa.

Però encara més, no només no hi continuïtat amb els estudis d’aquests temes sinó que fins i tot no hi ha continuïtat global en el mon investigador menorquí. Així, desprès de la desaparició dels darrers representats de la generació il·lustrada a principi del segle XIX un solitari Rafael Hernández continuà sense gaire èxit els estudis botànics i meteorològics fins que és feu un silenci total que trencaren les generacions formades al voltant de la revolució del 68. En aquest cas el fenomen fou de més llarga durada, gairebé seixanta anys i s’estructurà en dos pols, un que es desenvolupà en el darrer terç del segle XIX, els principals representants del qual foren Rodríguez Femenias, Cardona i Orfila, Carreras Netto, Prieto i Caules i  Andreu Femenias, i l’altre que tingué el seu màxim esplendor durant el primer terç del segle XX, que es desenvolupà, al voltant de l’Ateneu de Maó i que comptà entre els seus membres més destacats amb Ferrer Aledo,  Hernández Ponsetí, Jansà Guardiola, els germans Ferrer Hernández, Castaños Fernandez, etc. Desprès va venir la guerra civil i la postguerra i novament la productivitat científica de l’illa es va anular, encara que en aquesta ocasió romangueren alguns investigadors solitaris, com el cas de l’ornitòleg Moll Casasnovas, o fou mantinguda esporadicament per alguns naturalistes visitants, com el cas de l’ecóleg Ramón Margalef o del botànic Pere Montserrat. Finalment, cap a final dels anys setanta, coincidint no per casualitat amb la transició, van néixer noves generacions d’investigadors, més nombroses que mai, i amb una voluntat de feina col·lectiva que ha obert nous camins, abans no imaginats, al coneixement científic de l’illa.

La qüestió que ens posaven al principi ara queda clara. Hi ha alguna cosa que uneix a aquests esclats investigadors menorquins i que travessa les zones fosques? Es pot parlar d’una tradició científica menorquina que es mantén malgrat els buits temporals?

La resposta sembla que és fàcil si obviam el adjectiu menorquí i ens situam des d’un punt de vista més general. En aquest cas la resposta a la nostra pregunta ens la dona la ment humana que des del principi de la humanitat interroga al mon que l’envolta per saber com és, quines son, si n’hi ha, les seves lleis, que s’amaga darrera les aparences que rebem a traves dels nostres sentits. La ciència és un miracle de la ment humana dissenyada, si se’ns permet aquests terme antropomòrfic, com tot en el món dels essers vius per contribuir a l’èxit biològic dels individus –sobreviure i reproduïr-se– però que és capaç de proeses que no influeixen ni poc ni gens en aquest èxit biològic, com és composar una simfonia, bastir una catedral o explicar com viuen i moren els estels llunyans.

Per açò a Menorca, com per tot, és la curiositat de la ment humana, que sempre va més enllà del que necessita per complir la seva funció biològica, la que ens fa voler conèixer el que hi a prop de noltros; primer, hi fa dos cent anys, establint llistes de plantes i animals, dient el nom de cada cosa com va escriure un poeta, i, avui amb estudis molt complexos de comportament d’espècies i funcionament dels habitats. Aquests coneixements, en part són útils i ens poden ajudar a sobreviure, o almenys, si a noltros no ens fa falta, poden ajudar a sobreviure als éssers, animals i plantes, amb qui convivim i que el nostre comportament ignorant i desconsiderat pot posar en perill. Però, els coneixements no s’aturen aquí, la ment humana no s’atura quan ja sap el que li fa falta per anar pel mon sense tenir ni crear problemes sinó que va més enllà i persegueix el coneixement pel plaer de conèixer. I açò no te res a veure amb les altres funcions biològiques; la fam es passa quan un ha menjat suficient però el desig de coneixement, considerat no a escala individual –encara que en alguns individus peculiars també es pot donar aquest fet- sinó de tota la humanitat, no passa mai. Cap saber calma el desig de saber, sempre hi ha un més enllà que ens agradaria conèixer.

Per tant aquesta podria ser la resposta: aquests grups d’investigadors menorquins, i també els mallorquins i els eivissencs i els islandesos, estan units per aquesta qualitat de la ment humana: la curiositat inacabable per conèixer com funciona el món. Un altra cosa és saber perquè aquesta qualitat no es manifesta en tot moment, ni a totes les comunitats ni ho fa sempre amb la mateixa intensitat. O sigui, el que hem dit al principi. Hi ha o no hi molts d’investigadors i investigacions a Menorca?. Aquest és un altre tema molt més concret en el que intervenen factors socials, econòmics i, també, l’atzar. Però no en parlarem aquí perquè ja he advertit al principi que per respondre a aquest punt d’una manera seriosa fan falta estudis quantitatius. Fa falta que treballem per resoldre un problema que no augmentarà en res el nostre èxit biològic ni el de la nostra espècie, però si el resolvem segur que ens ho passarem bé.

This entry was posted on dilluns, agost 24th, 2009 at 12:40 pm and is filed under Ressenya de presentacions dels toms. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. Both comments and pings are currently closed.